QUAN ELS VEÏNS NO SE SUPORTEN

Jueus, moriscos i gitanos enfront les fronteres invisibles de la intolerància.

Espanya, segles XVI i XVII.

 José María Perceval

GAUSAC, 6, juny 1995, p.67-75.

El meu agraïment més sincer a Reïs Fontanals i Jordi Casas per llur magnífica traducció.

 

  

És difícil per a l’historiador captar com es desenvolupen, s’imbriquen i sovint se superposen els grans enfrontaments socials o ètnics a escala veïnal, com s’enfronten les diferents comunitats quan només hi ha unes parets entre mig. ¿Aquestes petites fronteres de calç i maons, són una protecció suficient perquè no els traspassi el recel, la murmuració, les xafarderies, la maledicència, o l’atac directe i violent d’uns veïns als altres? Els diferents són les víctimes que estudiem en aquest treball, però, qui són aquest diferents?

COM HOM AGRUPA I IDENTIFICA ELS DIFERENTS?

“Parece que los gitanos y gitanas solamente nacieron en el mundo para ser ladrones; nacen de padres ladrones, críanse ladrones, estudian para ladrones, y, finalmente, salen con ser ladrones corrientes y molientes a todo ruedo, y la gana de hurtar y el hurtar son en ellos como accidentes inseparables, que no se quitan sino con la muerte.”

Miguel de Cervantes, La Gitanilla, Novelas Ejemplares.

 

Les persones no pertanyen a una única i determinada categoria, no ocupen un lloc específic a l’escala social i, molts menys, compleixen una funció determinada per endavant. Hi ha diverses classes de persones davant les quals els veïns mostren llurs recels.

En la posició més extrema podem situar els que es diferencien de la comunitat dominant per llurs costums: vesteixen diferent, tenen altres hàbits alimentaris, practiquen els ritus socials de pas –naixement, majoria d’edat, matrimoni i mort- de manera singular, parlen una llengua distinta i tenen una idea de la transcendència dissemblant, i a voltes contradictòria, de la dominant. És el cas dels conquerits, dels pobles emigrants –els gitanos -, dels esclaus importats –els afroamericans - o els emigrants actuals als països desenvolupats –musulmans a Europa.

 

Per altra part, els veïns poden diferenciar-se simplement per la qüestió lingüística, mentre les altres diferencies no existeixen o es troben atenuades –els hispans al sud dels Estats Units o a Nova York. En darrer terme, es produeixen situacions en les quals allò que marca les diferencies entre veïns, malgrat tenir uns mateixos costums i una mateixa llengua, són el caràcter religiós o d’origen –els jueus a tot Europa, les comunitats protestants a Espanya, els musulmans francesos de segona generació -.

 

A totes aquestes se sumen les de caràcter estrictament professional –els gitanos com a tractants de cavalls, els moriscos horticultors i els jueus comerciants -, de caràcter social –una de les dues comunitats ocupa llocs inferiors a l’escala social -, de lloc –ocupen barris diferents o llocs diferents malgrat tractar-se d’un mateix espai- o políticament- un partit atreu l’atenció del grup diferent, com succeeix amb els demòcrates als Estats Units o els partits ètnics a Europa. Aquestes diferències no s’analitzen en aquest article, però es troben íntimament relacionades amb les anteriors.

 

El cas dels moriscos reuneix bastants d’aquestes característiques diferenciadores, des de la general de poble conquerit per una cultura diferent, a les concretes de parla –llengua diferent o forma diferent de pronunciar la llengua del conqueridor sota el nom, en ambdós casos, d’algaravia -, les exclusivament religioses –sospites de pràctiques de ritus criptomusulmans - o de caràcter social – més presencia d’horticultors en aquesta comunitat, enfrontats a cristians ramaders i cultivadors extensius de blat i vinya.

 

Aquest cas  és exemplar perquè oficialment, ja que són cristians obligatòriament des de 1501-1523, se’ls nega una diferencia que tothom assenyala amb el dit. Veïns, autoritats locals i denuncies als elements repressors –justícia civil o tribunal inquisitorial- es dediquen a constatar aquesta diferencia, assenyalar-la i perseguir-la, fins que les restes de la comunitat morisca són expulsades com a grup ètnic definit l’any 1609.

 

Estudiarem conjuntament el cas dels jueus, diferents en l’origen religiós però no en el lingüístic, i també el de les comunitats gitanes que aparegueren a Espanya des de mitjan segle XV. Els jueus també foren eliminats oficialment pel decret d’expulsió de 1492, però els seus descendents batejats, als quals se’ls va permetre romandre-hi, foren assenyalats pels veïns fins que es varen poder fondre amb la població, amb major o menor èxit –cal recordar el cas dels xuetes mallorquins. Els gitanos també foren oficialment eliminats com a comunitat diferent i diverses pragmàtiques reials estudiades per Bernard Leblon intentaren acabar amb el seu nomadisme brandant constantment l’amenaça de l’expulsió.

 

EL CONREU DE LA DIFERÈNCIA

 

“Estaba una vez un mancebo paseándose delante de la casa de una señora, adonde un caballero, por estar enamorado de la señora, se solía continuamente pasear. El cual, viendo allí al mancebo, le dijo:

- Gentilhombre, ¿No dejareis estar mi lonja?

El otro, queriendo hacer del palanciano, le respondió:

- ¿Cómo lonja? Sé que no es de tocino.

A lo que el otro le replico:

- Si de tocino fuese, segura estaría por vuestra parte”

 

(Al·lusió a l’origen jueu o morisc del jove. Juan de Valdés, Dialogo de la lengua, 1635, p. 136-137)

 

No és rellevant situar l’estudi de la diferència com a centre únic d’atenció –pendent pel qual rellisquen múltiples historiadors que acaben per semblar policies-, sinó constatar la necessitat que una determinada comunitat manifesta quan diferencia altres grups que s’hi troben dins. L’important és cercar les causes d’una discriminació en la comunitat que exclou i necessita segregar l’altra; no perseguir-les en la comunitat discriminada, en la víctima, contribuint, amb els nostres estudis a perpetuar o justificar la violència practicada sobre ella.

 

Els grups diferents existeixen sempre dins d’una societat. La necessitat de remarcar unes diferències, jerarquitzar-les en bones i dolentes, convertir-les en excusa per a la violència es produeix en tots els casos. El diferents no poden fugir encara que ho desitgin. Podem provar això pel cas oposat al que estudien certs historiadors: si els moriscos i els jueus són els diferents dins de la societat cristiana vella, no deu ser precisament el seu desig d’assimilació el que els salvarà des ser igualment assenyalats. Així, Sancho Panza reconeix que un grup de suposats pelegrins alemanys són en realitat moriscos disfressats pel fet de trobar-los rossegant ossos de pernil. Precisament, l’intent de passar inadvertits menjant porc en públic és allò que els marca davant dels ulls del matusser i groller cristià vell que representa Sancho Panza. En el cas de la comunitat d’origen jueu trobem casos rellevants en aquest sentit. La necessitat que tenen els seus membres de conèixer fil per randa la doctrina cristiana no és cap cas un salconduit per a ells –l’han de saber per demostrar la seva religiositat davant del St. Ofici-, sinó que els converteix en sospitos. D’aquesta manera, entendre molt de la Bíblia i els Evangelis era quelcom sospitós de judaisme. En contrapartida, un cristià vell podia lluir la seva ignorància manifesta en dogmes i ritus com a mostra de la seva puresa religiosa.

 

“Por eso decía el otro vizcaíno cantero al cura, cuando le daba el Santísimo Sacramento y le preguntaba por los artículos como suelen: ¿Creéis esto? ¿Y esto?, y respondió: Mejor que no vos; y como le importunaba de uno en uno, enójose y dijóle: - Oíslo Padre, no me preguntareis más preguntillas, que juro a Dios que soy hijodalgo de solar conocido y persona sin sospecha”

 

(Juan Arce de Otalora, Coloquios de Palatino y Pinciano, 1560, II, fol. 66-67)

 

ASSIMILACIÓ O EXTIRPACIÓ

 

Hi ha una gran confusió en l’estudi sobre l’actitud que es manifesta davant dels “diferents”. Així, trobem historiadors que parlen de “defensors”, “humanistes”, confonent benevolència amb tolerància. El respecte a la diferència no el trobem en l’Espanya del segle XVI i XVII, no existeix enfront de jueus, moriscos o gitanos, perquè respectar-los hauria estat deixar-los amb la seva religió, la seva llengua, els seu costums alimentaris o els seus hàbits particulars. Precisament, els anomenats partidaris de la pseudo-tolerància són els primers que volen prohibir tot això per fer desaparèixer tot signe de diferència. Ser respectuós amb un morisc hauria estat deixar-lo musulmà, sense menjar porc ni veure vi, parlant algaravia i vestint xil·lava. Els historiadors, i en general els estudiosos de la xenofòbia i el racisme, confonen els assimiladors amb persones respectuoses de l’altre, quan, en realitat, ni ho són ni es comporten com si ho fossin. La diferència entre un xenòfob extirpador, com Jaume Bleda, és de tarannà i criteri, no del fons de la qüestió, de la finalitat practica que tots dos persegueixen: el desig d’arribar a una societat única, amb un sol costum, una única llengua i el triomf de la “vertadera” religió.

 

L’assimilador és un etnocida que desitja, per mitjans dolços o no tan dolços, la desaparició, la mort de la diferència. L’extirpador és una genocida que uneix la diferència i el diferent, pretenent que ambdós desapareguin per sempre més. Així, els assimiladors (des de l’arquebisbe de Granada Hernando de Talavera a l’humanista Pedro València, autor de la darrera apologia per al manteniment dels moriscos el 1606) volen que el  morisc desaparegui com a tal, morint com a morisc i naixent com a cristià. Els extirpadors (des dels bisbes de València al pare Jaume Bleda) responen que això és impossible sense fer desaparèixer físicament el morisc.

 

L’AGRESSIÓ NO CREA UNITAT

 

Fills que acusen els seus pares, conversos que impulsen la persecució dels seus antics correligionaris, veïns que parlen massa... Els “papers” de la Inquisició no són plens d'actes heroics encara que, com assenyala Jaume Bleda, a “algunos moriscos se les debió cortar la lengua para que no fueran al tormento cantando alabanzas contra la Santa Fe, que hasta en ese momento persistían en el error”. Alguns foren màrtirs, peró la major part preferia salvar la pell encara que fos mitjançant 1'acusació als altres. Això no vol dir que la desgràcia no uneixi les families, peró més freqüentment les separa. Els diferenciats no s'alien entre si. En tot cas, són units pels diferenciadors. Despres de la rebel·lió granadina de 1568-1570, els diferents regnes cristians es preparen per a una rebel·lió generalitzada, per a un “contagi” que no arriba. La por a la rebel‑lió dels serfs és el que queda reflectit en els documents, en els moviments de tropes, no la unitat entre els tagarins aragonesos, mudèjars castellans, moriscos de València o moros granadins.

En molts casos, el jueu, el morisc o el gitano, assumeix els atacs que rep per tal de defensar‑se, i en fa una interpretació positiva o, simplement, se n'aprofita. La vella gitana de la novel·la La Gitanilla de Cervantes aprofita la fama que tenen els gitanos per trobar or ‑igual que els jueus i els moriscos‑ i fa una burla a un barreter de Sevilla anomenat “Triquillos”, fent‑li excavar en una part de casa seva fins que quasi arriba a la del seu veí.

El mite d'una conspiració constant de les forces del mal batega en tots els atacs que es fan contra la comunitat diferenciada. La comunitat dominant no es refia ni tan sols de la pobresa, de la incapacitat de reacció, del servilisme dels dominats. El seu victimisme és radical. Els cristians vells mai ataquen ‑segons les seves “justificacions”‑, sinó que es defensen d'un presumpte atac futur. Cervantes exposa que els moriscos treuen l’or del país, falsifiquen la moneda, són les arnes i les sangoneres de les riqueses pàtries... Historiadors actuals continuen actuant de la mateixa forma quan parlen del morisc com a quinta columna del turc.

 

PARLEM MALEMENT

Confessió dels moriscos

Yo picador, macho herrado, macho galopeado, me confieso a Dios verdadero y a soneta María tampoco y al bien trobado san miguelecajo y al bien trobado san Sánchez Batista, y a los sonetos apóstatas san Perro y san Palo, y a vos padre espertual, daca la culpa, toma la culpa. Vuélvome a confesiar a todos estos que quedan aquí detrás, y a vos padre espertual, que estás en lugar de Dios, me deis pestilencia de mis pecados, y me sorbais dellos, amen Jesús”

 (Francisco de Quevedo, Desenfados y juguetes, 1630.)

Obligats a expressar‑se en una llengua que no és la seva, els veïns es riuen d'aquesta forma de parlar. La paraula més carregada de xenofòbia que conté el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua és algarabía. Originalment significava llengua àrab; després va passar a designar la forma com parlaven el castellà o el català a València els descendents dels musulmans batejats a la força. Finalment, el contingut semàntic de la paraula ha quedat en “griterío confuso de gente por la calle”, “manera de hablar atropelladamente” o “lengua y lectura ininteligibles”. La presència d'una llengua estranya o d'una forma de parlar diferent al romanç és sentida com un argot anòmal i percebuda de manera cada cop més temible. En això són unànimes els escriptors com Gaspar de Aguilar, Fonseca, Aznar Cardona o Bernardo Aldrete. Els moriscos s'expressen “con sordas algarazas”, amb més “vocinglería y griterió” que els seus veïns els cristians vells, i sempre ventilen “sus asuntos con gritos y voces desmesurades”. “Ya que defenden sus argumentos de modo bestial, a gritos, como lo mandó por religión el pleitista Mahoma”. La llengua els acosta als animals, a les bèsties sense domar.

 

SÓN COM BÈSTIES

Una de les primeres i més directes formes d'exclusió del diferent és identificar‑lo amb el món animal, expulsant‑lo de la comunitat humana. Des d'aquest instant, les regles obligades cap a un ésser humà sobren, poden ser infringides, practicant la violència legítima sobre l’animalitzat. Des dels mulats (fills de cavall i ase, però també negres mestissos) fins als actuals “cucs”, “gossos”... el primer graó cap a la violència passa per aquest procés. Els animals amb els quals són identificats els segregats tenen característiques determinades, algunes aparentment positives. Precisament els assimilacionistes seran els que faran el primer pas quan, volent dignificar els moriscos, diran que són pacífics com ovelles (identificació animal molt del gust dels clergues quan parlen del seu “ramat”) o industriosos com les abelles (declaració del jesuïta Pedro de Leon en la seva visita a les Alpujarras). Segons l’erasmista Bernardo Pérez de Chinchón (1532), en una metàfora que recollirà al final de segle Mateo Alemán en el Guzmán de Alfarache, era necessari donar‑los el cristianisme com el gra als pollastres. L’humanista Pedro de Valencia els trobarà més propers al “rossí” per la seva aplicació al treball. Tots aquests animals són útils o comestibles o explotables, domèstics, pacífics i, evidentment, una mica beneits. El patriarca Juan de Ribera, arquebisbe de València, al començament del segle XVII es revolta contra aquesta argumentació replicant que “los moriscos no son corderos sino lobos, que no son palomas sino cuervos”.

Els partidaris de l'extirpació identificaran els moriscos amb animals que ja havien estat identificats prèviament amb els jueus en l'apologètica del segle XV: l'odiat porc en primer lloc (els jueus que queden a la Peninsula son «marranos»), les industrioses i estalviadores formigues (Méndez de Vasconcelos), “molesta canalla de casta de ratones” (Jaume Bleda), xucla‑sangs, sangoneres (Jaume Bleda i Cervantes)... Sempre es tracta d'animals petits i més molestos que perillosos. Els epítets més durs es refereixen als musulmans perillosos com els nord‑africans, qualificats pel pare Diego de Haedo i per Bernardo de Aldrete com “tigres” i “xacals”, “linxs” o “panteres”. Així el corsari Barbarroja és titulat de “senglar de la cristiandat”, mentre que els turcs són «tigres» (Juan Rufo) “dragons assassins”> (El viaje a Turquía) o “feixucs óssos cavernícoles” (Paul Giovio i Hieronymo Corterreal).

Cervantes en El coloquio de los perros, dirà que “ellos [els moriscos] son para España su hucha, su polilla, su picazón y sus comadrejas”. El pamfletista Pedro Aznar Cardona treu un ventall d'epítets que resumeixen els anteriors: “Estos son las zorrillas devoradoras, las serpientes, los alacranes, los sapos, las arañas y las venenosas sabandijas, de cuya ponzoña cruel, enfermaban y morían muchos... éstos eran los gavilanes salteadores y las aves de rapiña que vivían dando muerte. Estos eran los lobos entre las ovejas, los zánganos en la colmena, los cuervos entre las palomas, los perros en la iglesia, los gitanos entre los israelitas y finalmente los herejes entre los catolicos”.

 

Aquestes acusacions i aquests insults, que podien sorgir en qualsevol moment entre els veïns, es basaven en arquetipus previs que atribueixen a animals concrets determinades característiques i defectes humans segons la seva bona o mala fama en la literatura i el conte popular. En realitat es fa una translació jeràrquica que aprofita les actituds i representacions que la societat d'aquest moment ha construït sobre el món animal en relació amb la seva pròpia estructura social. Normalment, aquesta forma d'animalització utilitza la comparació: l'home‑humà enfront de l'home‑animal, constituint parelles oposades. Des d'Isop fins a Walt Disney, els animals s'han humanitzat en la fàbula i el conte, i en totes les èpoques hi ha hagut homes animalitzats quan se'ls ha identificat amb aquests arquetipus. Aleshores es crea una separació absoluta del camp humà i de l'animal i l'home animalitzat esdevé una bèstia que tal vegada pot salvar‑se mitjançant la catequesi‑educació, o que cal rebutjar definitivament com quelcom infecciós que es pot trobar fins i tot dins cada persona animant les seves baixes passions. Gitanos, jueus i moriscos foren animalitzats i insultats quotidianament amb aquests epítets.

 

MURMURACIÓ I XAFARDERIA

 

Una noia escombrava a casa el dissabte per indicar que es tractava d'una família no judaïtzant malgrat que tothom en coneixia l'origen. Només un detall resultava estrany: la noia escombrava de portes endins en lloc de treure la pols per l'entrada. Aquest gest, aparentment innocent, fou captat com a indicació talmúdica: hi havia la norma apresa durant generacions de no expulsar la pols cap a fora, ja que es podria presentar el Messies per la porta. Quan la noia va explicar que els seus pares li havien indicat com havia d'escombrar, tots foren detinguts com a judaïtzants. Les parets hi senten. Els nens petits comenten ritus dels seus pares. D'una manera o d'altra, són interrogats freqüentment, convidats a menjar porc a altres cases per veure si protesten o el vomiten. Els companys de jocs els observen quan van nus al riu per veure si estan circumcidats... Un conte del segle XVI explica que un notari, en entrar a casa d'un morisc i veure un pernil lluint al rebost, pensà que era allí com a guarniment i no per ser menjat. El notari, amablement, demanà al testador si pensava incloure el pernil entre els seus béns mobles o immobles, suposant que passaria intacte als seus fills.

 

QUAN ELS ALTRES SÓN BUSCATS EN LES TENEBRES DE LA NIT

 

“Estando el doctor Francisco López de Villalobos (1473‑1549) médico y humanista, oyendo mina en la catedral de Toledo frente al altar de la virgen de las Angustias, pasó doña Ana de Castilla y le interpeló:

‑ iQuitadme de cabo este judío gue mató a mi marido! (le había tratado a su marido en una enfermedad de la que murió).

En ese momento llega un mozo apresurado:

‑ Señor, por amor de Dios, que vayais, que está mi padre muy malo, a verle.

Respondió el doctor Villalobos:

Hermano, ¿vos no veis que aquella que va allí, va vituperándome y llamándome judío porque maté a su marido? (y señalando al altar de la virgen). Esta que está aquí llorando y cabizbaja porque dice que maté a su hijo, ¿y quereis vos que vaya ahora a matar a vuestro padre?”

 (Luis de Pinedo, Liber facetiarum, vers el 1550, f. 112)

 

El cristià té vedat buscar amb mitjans il·lícits els diners, la salut, l'endevinament del futur o la satisfacció del desig eròtic. Però, a la nit, “todos los gatos son pardos”, com diu el refrany, i el cristià busca en els diferents allò que li és prohibit per la seva condició al seu ambient habitual. Molten vegades l'interpel·lat, necessitat de protecció o sent de condició social més baixa, es veu forçat a complir demandes que no li són pròpies culturalment. Tots els textos parlen de les festes gitanes i morisques, de la lubricitat de les dones jueves, gitanes i morisques. La prostitució ronda totes aquestes reunions i és remarcada pels clergues. Però potser aquest és el menor dels mals perquè els cristians vells cerquen altres coses més demoníaques i malignes. Hi ha productes que el cristià buscarà en les tres comunitats com a fills del dimoni que són i aliats nocturns: gitanos, moriscos i jueus són bons proveïdors de filtres d'amor, també de verins, i són requerits per preveure el futur o per retornar la salut quan fallen les oracions cristianes.

Una línia uneix l'important i considerat metge jueu dels reis de Castella o Aragó, dels bisbes i dels nobles, amb l'humil curandero gitano o morisc de les fires. Quan el príncep Carles, fill de Felip II, està malalt d'una ferida al cap per una mala caiguda, es va a buscar un morisc ja que no es cura amb els metges de Salamanca ni amb les processions de disciplinants que recorren contínuament Madrid i Toledo. El dia 10 de maig de 1562 s'autoritza, després d'una discussió entre metges, el morisc «Pinterete» a utilitzar els seus ungüents. Tot i que l'estat general del malalt millora i desapareix la febre ‑segons les declaracions dels ambaixadors de Florència i Venècia‑ els metges cristians aconsegueixen ‑segons paraules del doctor Daza i del famós Vesalio‑, l'expulsió de l'intrús: «acordamos dar con los unguentos y con el morillo al través». No és la primera vegada que els rein acudien a aquestes solucions en casos desesperats. Francesc I, rei de Franca, va demanar a Carles V un metge d'origen jueu per a la seva Cort. En arribar al castell de Fontainebleau, el metge, que era convers, va anar a missa. Quan el rei ho va saber va suposar que la cristianització li hauria fet perdre els poders i el va expulsar. La seva successora, la regent Maria de Mèdici, més previsora, va assegurar al seu metge personal, Elías de Montalto, hispano‑jueu, que podria continuar complint amb els rituals de la seva religió en privat, per tal de no perdre els poders malèfics.

La universitat va intentar tancar les portes a aquests jueus i moriscos ‑evidentment, els gitanos no pretengueren entrar a les aides‑ per mitjà d'estatuts de sang que finalment s'imposaren.

La mateixa línia d'ocultisme prohibit unia l'astròleg cabalista, considerat a la Cort i cercat per la noblesa, amb les dones gitanes que practicaven la lectura de les mans. Tots aquests coneixements eren prohibits al cristià, en cert sentit per la gran herència romana contra la màgia que va passar a l'Església catòlica. Durant la nit, però, els veïns poden trucar a la porta del que és discriminat durant el dia, per satisfer els seus desitjos eròtics, els seus somnis d'aconseguir riquesa en el futur o per guarirse d'algun mal incurable. Tiradors de canes, prestadors, curanderos, prostitutes... les cases dels jueus, dels moriscos i dels gitanos tenien visites que aprofitaven la foscor.

 

SÓN RICS

«Más precian pelarnos y desollarnos a nosotras [les gitanes] que a un salteador de caminos; jamás, por más rotas y desastradas que nos vean, nos tienen por pobres; que dicen que somos como los jubones de los gabachos de Belmonte: rotos y grasientos, y llenos de doblones.»

(Miguel de Cervantes, La Gitanilla, Novelas Ejemplares.)

 

Qualsevol signe d'ostentació en els discriminats ‑sigui una pobra invitació de boda o una despesa extraordinària per celebrar una festa cristiana‑ és magnificat pels veïns, que hi veuen un dispendi insuportable. Però si manifesten obertament que són pobres de solemnitat, tampoc no els serveix aquesta declaració, que és considerada una disfressa hipòcrita. Els veïns els qualificaran d'avars, capaços de morir de fam per amagar les seves riqueses.

Els moriscos amaguen els diners bops omplint el mercat de moneda falsa, assegura el pare Jaume Bleda, el pare Fonseca o el mateix Cervantes. Les acusacions de falsificadors arriben en una època en què el monarca envaeix el país amb els maleïts rals de billó.

A tots els pobles d'Espanya hi ha un lloc on se suposa que existeix un tresor dels moros. Ni l'expulsió de 1609 aturarà aquest cúmul de falsetats que mostren els Avisos de Pellicer. Els jueus són rics. Ningú no ho dubta pel fet que algunes famílies es dediquen a la recaptació, cosa que, irremediablement, taca tota la comunitat. Els diners, font de tots els mals per al cristià i abominació de predicadors, esquitxen amb la seva brutícia jueus, moriscos i gitanos. El cas més flagrant és el d'aquests últims. Es molt evident la manca de diners que pateix la comunitat gitana. Així i tot, les acusacions es multipliquen. Els gitanos treuen or dels nassos dels seus clients de fira en un jot escatològic ‑identificació dels diners amb la mala olor‑ però molt significatiu. Cervantes conta a La Gitanilla com la vella gitana s'expressa com en els contes jueus i moriscos. La pobresa de solemnitat és una dissimulació. Robar a jueus, gitanos i moriscos és, per tant, un bé: retornar simplement allò que han guanyat il·lícitament. En aquesta operació s'uneixen totes les classes socials. Mateo Alemán ens conta a El Guzmán de Alfarache com un regidor d'Andalusia, per afavorir el seu ramat en contra dels bunyolers moriscos que guanyaven diners durant la Quaresma, proposa un preu obligatori als bunyols, superior al cost de producció, mentre ell ven les seves «mantequillas, natas, queso fresco y otras cosas». Passada l'època, els deixa tornar al preu normal, però ja es l'estiu i els bunyols no es venen. «Contaba él este ardid ponderando cómo los hombres habían de ser vividores.»

 

SÓN MOLTS I ESTAN PERTOT ARREU

 

«Considerese que ellos [els moriscos] son muchos y que cada día ganan y esconden poco o mucho, y que una calentura lenta acaba la vida como la de un tabardillo; y como van creciendo, se van aumentando los escondedores, que crecen y han de crecer en infinito, como la experiencia lo muestra. Entre ellos no hay castidad, ni entran en religión ellos ni ellas; todos se casan, todos multiplican, porque el vivir sobriamente aumenta las causas de la generación. No los con­sume la guerra, ni el ejercicio; robannos a pie quedo, y con los frutos de nuestras heredades, que nos revenden, se hacen ricos. No gastan con sus hijos en los estudios, porque su ciencia no es otra que la de robarnos. De los doce hijos de Jacob que he oido decir que entraron en Egipto, cuando los sacó Moisés de aquel cautiverio, salieron seiscientos mil varones, sin niños y mujeres; de aquí se podra inferir lo que multiplicarán las destos moriscos, que sin comparación, son en mayor número... España cría y tiene en su seno tantas víboras como moriscos.» «¿Ves la multitud que hay dellos [gitanos] esparcida por España? Pues todos se conocen y tiepen noticia los unos de los otros, y trasiegan y trasponen los hurtos déstos en aquellos y los de aquellos en éstos.»

(Miguel de Cervantes, Coloquio de los perms, Novelas Ejemplares).

 

Obsessió paranoica per l'abundor dels diferents, per la seva presència a tot arreu, pel seu atac continu a la comunitat dominant. No importa que hi hagi només dos o tres banquers jueus: tots els banquers són sospitosos de ser jueus i tots els jueus són aptes per ser banquers. No importa que alguns descendents de jueus, alguns moriscos i cap gitano accedeixin a càrrecs públics o dignitats eclesiàstiques: tots els càrrecs públics seran espiats atentament per descobrir un possible origen sospitós. Aquest serà l'origen dels estatuts de sang reclamats successivament per a qualsevol ofici de la Corona, per entrar en els gremis artesanals o fins i tot als convents. En aquesta persecució de l'època hi participen historiadors actuals ingènuament xenòfils ‑el cas més flagrant és el d'Américo Castro i alguns dels seus deixebles ‑, que descobriran jueus davall de tots els llits, des de santa Teresa fins el comte‑duc d'Olivares, des de Lluís Vives fins al mateix Cervantes. No se'n salva cap gran geni o polític del segle XVI i XVII, d'aquesta investigació que segueix les mateixes pautes d'aquella que es va practicar en el seu moment. D'aquí a extreure un caràcter judaïtzant de la intel·lectualitat hispana, una herència musulmana que faria els habitants de la monarquia espanyola barrocs i indolents, un caràcter gitano de tots els andalusos que els convertiria en festius i bromistes... no hi ha més que una passa. Naturalment, si les premisses estan inventades ‑les diverses característiques aplicades prèviament a 1'arquetipus construït per a cadascuna d'aquestes ètnies‑, les conseqüències poden navegar en la més absoluta fantasia literària.

SÓN LLETJOS I FAN PUDOR

 

«Siendo aquí corregidor/ en Toledo el mariscal,/ de este chiste fue el autor/ un buen hombre labrador,/ gracioso como una sal,/ siendo a la cárcel llevado/ con grande alboroto y brío/ por haber, diz, que llamado/ a un mercader honrado/ en Zocodover judío./ El cual habiendo venido/ a acusarle muy de espacio,/ el pobre preso afligido,/ de todos reprehendido,/ echó la cosa al palacio./ Y viéndole ajudiado,/ con su nariz garrofal,/ patudo, mal encarado,/ bermejo y desvergonzado,/volvió y dijo al Mariscal:/'Más por vida de vuestra Señoría,/ ¿no lo parece?'/ Fue de todos tan reido/ este dicho así al desgaire/ que el preso fue favorido/ y el acusador corrido,/ y así pasó por donaire.»

(Sebastian de Horozco, Refranes glosados, num. 2.400)

 

Una de les manifestacions més clares de la xenofòbia és el fàstic que provoca el diferent, l'odi a allò que menja, a com vesteix, a com es comporta, a com parla, o, simplement, al seu propi aspecte físic transformat en un estereotipus antipàtic com es veu en aquest petit conte. En general, la sensació de fàstic es una aversió fìsica i moral a les coses, els llocs o les persones que els habiten, provocada per l'antipatia que ens produeixen. Malgrat la constància que tenim de més higiene de jueus i moriscos respecte dels cristians vells, és constant la referència a la seva pudor, que és més espiritual que pròpiament física en el seu origen, tot i que es confonen totes dues al final, com ens diu Pedro Aznar Cardona: «Porque el judío, como tenga lavada la cara, no se le da nada tener sucia su conciencia. A este defecto judaico le añado [en el cas morisc] su pestilencia». Els moriscos, doncs, acaben fent pestilència en el doble sentit que té aquesta paraula, com a malaltia i olor desagradable. Per a Antonio de Corral y Rojas són “tan excesivo mal y pestilente plaga” que ens trobem davant una “ponzoñosa secta”que enverina tot allò que toca.

L’aversió dels moriscos pel vi i de moriscos i jueus pel porc és assenyalada amb vehemència i és motiu de burles constants. Ens diu Fonseca que «si acaso, alguno de ellos, engañado de los cristianos, comía arroz o cualquiera otra cosa que estuviera guisada con tocino, luego que lo sabían se provocaban a trocarlo (vomitarlo). Criaban a los niños en este mismo odio y ojeriza al tocino; pues si alguna vez por burlarse los cristianos les hacían comer esta carne, si lo venían a averiguar los padres, los azotaban hasta la sangre. Estaba en manos de cualquier cristiano hacerles pasar muchos días sin beber, porque bastaba con untar la fuente con tocino y de estas burlas eran muchas y donosas las que les hacian cada día».

El morisc i el jueu son lletjos per naturalesa als escrits cristians. La seva lletjor ve dels seus vicis i de l'associació amb obscures forces del mal. Això els anirà ennegrint progressivament fins a trobar identificades de forma clara paraules com «moro» i «moreno». Basant‑se en Jeremies 5, el cronista de València Gaspar Escolano ens diu, «si no puede el negro de Guinea mudar su piel, ni el leopardo sus manchas ¿podeis vosotros [moriscos] hacer bien estando mostrados al mal? De manera que es hacer lo que tuvo por imposible el ingenio de los hombres porque se ha de contrastar con gente de la que somos aborrecidos, por diversidad de descedencia, por discordia perpetua entre moros y cristianos, por la poca amistad que en general usamos con ella».

Era impossible el pacte. I d'eliminar  “el morisc” del morisc es passà a extirpar el morisc en persona. El 1609 no s'expulsa els moriscos considerats individualment, sinó aquest «morisc» terrible, fabricat durant un segle, que produeix una mortal antipatia entre la comunitat cristiana vella i els trets del qual se cerquen en el veí morisc viu que ha de defensar‑se contínuament d'aquesta màscara a la qual es troba mes o menys acoblat, «ya que en la sustancia todos son uno».

 

TOTS SÓN UN DE SOL

«Mojarrillo‑ Yo tengo fe, y conozco a Jesucristo; su muerte y pasión, y en todo el mundo nadie sabe de aquesto más, ni aun tanto.

Domingo‑ Sos testigo de vista; no me espanto.

Mojarrilla‑ Tratadme bien. Domingo‑ ¿Que os trate bien, menguado, cuando sois judío maltratado?»

 

(Entremés: Los alcaldes encontrados. Anònim atribuït a Quiñones de Benavente, 1627.)

 

Aquest entremès mostra com el jueu és ùnic al món, jueu errant que va conéixer Jesucrist i fou culpable de la seva passió i mort. Mojarrilla, malgrat viure al segle XVII, és per al cristià vell una figura dels evangelis, un jueu maleït i assassi. El mateix Ii succeia al metge Villalobos amb la Verge Maria, la qual l'acusava de la mort del seu fill. La reducció a un arquetipus converteix moriscos, jueus i gitanos en un sol gitano, un sol morisc i un sol jueu, els quals responen a l'arquetipus ètnic que se'ls atribueix. Facin el que facin no es poden escapar d'aquest motlle que els imposa la xenofòbia. En qualsevol cas, seran això o faran allò malgrat ser un jueu, un morisc o un gitano. Seran l'excepció de la regla que no altera l'arquetipus general.

Un refrany recollit per Rodríguez Marín diu que “No hay más que un judío en el mundo”. Al Romance por la expulsión de los moriscos es pot llegir que «todos juntos van a un tiempo, pues en un tiempo pecaron». La presència obsessiva d'aquest arquetipus es constata en els escriptors antimoriscos. Al seu segon memorial, l'arquebisbe de València Patriarca Ribera troba que «están en todas partes». El cronista de València Gaspar Escolano els descriu «hallándose juntos unos con otros en un todo». El pare Xavier Guadalajara i Bernardo Aldrete assenyalen directament que “son todos uno”, «todos uno en la sustancia». I, concretant més aquesta especificitat dins el mal, Jaume Bleda ens adverteix que “son todos uno en el odio”.

Al llarg del segle XVI la comunitat morisca s'havia transformat en un sol morisc, arquetipus, perfectament identificable i davant el qual havia d'acoblarse, diferenciar‑se o distanciar‑se el morisc real. La comunitat morisca, eliminada com a tal pels assimilacionistes des del moment que feren desaparèixer legalment la comunitat mudèjar, es convertí en un fantasma que va permetre la seva conjugació en un sol personatge fora de la societat i de la història. Va arribar un moment en què, per als partidaris de l'expulsió, tots foren «uno tan solo», un morisc ùnic, el morisc que havien d'eliminar. El 1492 s'havia arribat a la mateixa conclusió amb la comunitat jueva, però es dona l'oportunitat de batejar‑se eliminant “el jueu” sense eliminar la totalitat dels jueus, la qual cosa creà l'arquetipus «marrano» durant aquests segles. El gitano, malgrat les amenaces, quasi concretades durant el regnat de Carles III, ha estat una constant obsessiva, un fantasma de xaranga i pandereta, de permuta i lladronici, un malson de l'espanyol fins avui. Les disputes contra els descendents de jueus o contra els gitanos es perpetuaran mes enllà del període que estudiem, els segles XVI i XVII.

Un arquetipus és quelcom que perdura més enllà del temps i les persones que el creen. No obstant això, no volem arribar a l'extrem psicologista de Jung, a les petjades d'imatges ancestrals i comunes a tota la humanitat, les quals formarien un inconscient col·lectiu. L’arquetipus, de totes maneres, conforma una imatge que es transmet, transforma i trasllada ‑hi ha molts préstecs, per exemple, de l'arquetipus jueu a l'arquetipus fenici del català a l'Espanya actual‑, que s'aplica als diferents en diverses mesures, que es repeteix en contes i llegendes, però també en comentaris veïnals o declaracions judicials aparentment verídiques, que forma part en definitiva del son i deliri d'una societat. La seva expressió mes concreta, directa i inaprehensible és la baralla entre veïns.

 

A QUI SERVEIX AQUESTA DISPUTA ENTRE VEINS?

L’estudi d'aquestes disputes veïnals, d'aquests enfrontaments entre habitants del mateix espai urbà ‑que exploten cíclicament‑ no pot quedar‑se en la mera constatació d'una successió de fets violents, com si es tractés d'un fenomen geològic inevitable. Hi ha moltes desavinences i batusses entre confrontants, però els veïns dels quals parlem s'enfronten per raó d'una diferència ètnica o, dit en altres paraules, aquesta diferència converteix la seva discrepància em quelcom distint que els supera i engloba.

Ens trobem generalment que els atacats són èssers dèbils ‑atacats per la raó de ser jueus, gitanos o moriscos ­als quals s'atribueix, no obstant això, un enorme perill potencial per als atacants. Assaltar la tenda d'un jueu, la llar d'un morisc o el carro d'un gitano no representa un perill excessiu per a l'atacant i ni tan sols un gran risc de càstig. Què impulsa certs subjectes a aquestes accions realitzades tan freqüentment? La comunitat agressora reforça la seva identitat en l'atac generalment multitudinari o aplaudit per un públic expectant, cerca una purificació mitjançant l'atac, la violència elimina suposats vicis que la constrenyen i que són identificats momentaniàment en l'altre. La comunitat agredida ha de cercar ‑i per tant pagar d'una forma o altra‑ noves proteccions davant les envestides, a vegades provocades pels que diuen defensar‑los. Aquests són els primers interessats que hi hagi una espasa penjant del coil de llurs protegits per continuar explotant‑los.

Trobem que s'ataca l'altre quan és en crisi la identitat del cristià vell, la construccio d'una determinada formació social nova, en aquest cas la monarquia hispana dels segles XVI i XVII. És, per tant, en la societat de l'atacant on hem d'estudiar les causes de l'agressió i no en l'atacat, en el diferent, com normalment es fa. Aquest error historiogràfic acaba justificant l'agressor, investigant contínuament les causes de la difèrencia que han provocat successivament el fàstic, el menyspreu i, finalment, l'atac. Els jueus, moriscos o gitanos no tenen cap problema; és el cristià el que té un problema que projecta sobre ells. Parlar del «problema jueu», el «problema morisc» o el «problema gitano» és predeterminar les conseqüències de la investigació, com avui parlar del “problema dels emigrants” o, per què no, del «problema gitano».

 

LA SOLUCIÓ FINAL

Les baralles entre veïns ens mostren el dia a dia de la xenofòbia, els acaloraments d'un moment, les agressions circumstancials. Peró els arguments xenòfobs són subministrats contínuament per les elits intel·lectuals, que aporten a aquestes baralles raons o justificacions. Arriba un moment en què els mateixos creadors d'opinió pùblica manifesten la impossibilitat que les dues comunitats convisquin i, des d'aquest moment, planeja l'amenaça de l'expulsió, de l'exclusió total, de l'eliminació física del contrari. Es converteix en necessària la separació de les comunitats, es canten lloances a la partició del territori o a la definitiva depuració ètnica. No cal referir‑se als exemples balcànics actuals. Pel que fa a l'expulsió dels moriscos, realitzada de forma brutal el 1609, l'entel.lectual Joan Fuster ho tenia perfectament clar quan escrigué: «Mirades les coses sincerament, no hi ha dubte que, des del nostre angle ‑de valencians actuals‑, l'expulsió fou una sort. Algun erudit ha comparat la situació valenciana del XVI amb la de l'Algèria del 1961; comparança prou exacta, sí. Els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra ‑al capdavall, ells eren uns valencians més antics que els altres‑, i els cristians eren una mena de pied‑noirs sobrevinguts i explotadors. Però, corn que l'antagonisme dels dos pobles no podia transformar‑se en integració completa, perquè era una dualitat irreductible ‑religió, llengua, mentalitat‑, el més fort va eliminar el més feble. Més ben dit, el rei i els seus consellers van resoldre el problema eliminant els moros. Potser els cristians indígenes no ho haurien fet mai per pròpia iniciativa. Si el plantejament nacional del XVI hagués perdurat fins als nostres dies ‑i hi hauria perdurat, si no hagués mitjançat l'expulsió‑, avui el País Valencià potser seria una altra Algèria. No ens hem pas d'enganyar. I no seria una perspectiva massa convincent, penso» (Joan Fuster, Nosaltres els valencians, p. 79).

Si Joan Fuster ho veia tan evident i obvi el 1961, corn no ho haurien de veure de clar els consellers reials el 1609? Mort el gos, s'acabà la rábia. És impossible la convivència entre dues comunitats diferents. Només queda una petita esperança, manifestada de manera reprovatòria pel mateix Joan Fuster: «Potser els cristians indígenes no ho haurien fet mai per pròpia iniciativa». A les explosions concretes de violència i d'agressió contra el diferent succeeixen períodes de convivència pacífica i àdhuc amistosa. Sempre hi ha menys culpa en l'assassí concret d'un pogrom, el botxí d'un camp de concentració o el participant borratxo d'una nit de violència interètnica, que en la freda ment que decideix en un paper i justifica racionalment l'eliminació total. És tan sols un petit consol.

 

(Traducció de Reis Fontanals i Jordi Casas)

Correcció versió digital: Arés Perceval

Sumari

Materiales de historia es una web de investigación en ciencias sociales basada en trabajos de José María Perceval